Acolite fa quinze anys

El pastís d'aniversari.

Els quatre presidents presents: Rodolfo del Hoyo, Itmar Conesa, Salva Redón ( l’actual) i Lídia Guinart.

Crònica de  JOAN TUDELA *

L’Associació Colomenca de Literatura (àlies Acolite) fa quinze anys, que aviat és dit. Per celebrar-ho com cal, el conegut restaurant El Cantó, de Singuerlín, va acollir divendres un sopar dels socis de l’entitat, en què no van faltar quatre dels presidents d’aquesta singular organització: l’actual, Salva Redón (meitat escriptor, meitat professor) i els anteriors, Itmar Conesa (meitat llibreter, meitat escriptor), Rodolfo del Hoyo (meitat funcionari municipal, meitat escriptor) i Lídia Guinart (meitat regidora, meitat escriptora). 

Una vintena de persones assistents amb motiu d’un aniversari que certament mereixia aquesta celebració. I que justificava l’elecció del restaurant, un dels vuit de la nostra ciutat compromesos en la promoció de la literatura local. I que destaca, més que per la teca, pel vi. Tot i que, la veritat sigui dita, en aquesta ocasió la teca va ser excel·lent i, en canvi, el vi, manxec, per tant, de la terra del Quixot, això sí, no era res de l’altre món. Però diguem-ho tot: molts dels assistents al sopar van descobrir una cosa inesperada. Es pensaven que, al món del conyac català, existeix només el Torres 5 i –superior– el Torres 10 i para de comptar. Doncs resulta que no. El Cantó –perquè després alguns indocumentats diguin q        ue Santa Coloma de Gramenet no té bon gust– ofereix també el Torres 20, una beguda pròpia d’un paradís compartit per creients i ateus de totes les religions  (recordem que Joan Fuster es declarava ateu, però insistia a especificar que era ateu del cristianisme i que de cap manera no acceptava ser ateu de cap altra religió).

Quin és el balanç, és a dir, l’inventari d’activitats de l’Associació Colomenca de Literatura durant aquests quinze anys? No l’exposarem ara i aquí (no hi cabria), però potser seria una bona idea d’inventariar-lo per escrit i publicar-lo? Quina és la singularitat d’aquesta entitat? Doncs que no n’existeix cap altra d’equivalent. El caràcter local, el fet d’incloure tots els amics de la literatura local (escriptors: hi són la gran majoria), llibreters (els principals hi són), bibliotecaris (per què no hi són?) i lectors actius (els clubs de lectors, a què esperen?) i el concepte ampli i flexible que té l’entitat de les tres paraules que la defineixen (associació, colomenca, literatura) fa d’Acolite una entitat dels nostre àmbit civil realment positiva. Que duri. Per molts anys.

* Joan Tudela és periodista i escriptor.

Anuncis

Quant a Jordi Corachán
Periodista

2 Responses to Acolite fa quinze anys

  1. Fermin Chueco Artero says:

    Son del desahucio

    El alquiler se cumplió:
    te tienes que mudar;
    ay, pero el problema es serio,
    muy serio,
    pero el problema es muy serio,
    porque no hay con qué pagar.
    Si encuentras cuarto vacío,
    te tienes que mudar,
    y si acaso no lo encuentras,
    te tienes que mudar.
    Si el dueño dice: «Lo siento»,
    te tienes que mudar;
    pero si no dice nada,
    te tienes que mudar.
    Como quiera, como quiera,
    te tienes que mudar;
    con dinero, sin dinero,
    te tienes que mudar;
    donde sea, como sea,
    te tienes que mudar,
    te tienes que mudar,
    ¡te tienes que mudar!
    Calma, mi compadre, calma,
    vamos los dos a cantar,
    que llegue el casero ahora,
    el nos podrá acompañar.
    –Escuche, amigo casero,
    ayer me citó el Juzgado,
    y dije que no he pagado
    porque no tengo dinero,
    y estoy parado.
    Yo no me voy a la calle,
    porque la lluvia me moja;
    venga usted, casero, y diga,
    diga,
    venga usted, casero, y diga,
    diga,
    si va a curarme el catarro,
    si va a curarme el catarro,
    después que el agua me coja.
    Conozco hoteles vacíos
    y casas sin habitantes:
    ¿cómo voy a estar de pie,
    con tantos puestos vacantes?
    Calma, mi compadre, calma,
    vamos los dos a cantar;
    que llegue el casero ahora,
    él nos podrá acompañar.
    ¿Es que a usted lo achica el miedo?
    No, señor;
    a mí no me achica el miedo,
    y aquí me quedo,
    sí, señor,
    y aquí me quedo,
    sí, señor,
    y aquí me quedo…

    NICOLAS GUILLEN
    (POETA CUBANO)

  2. Retroenllaç: Els escriptors colomencs demanen més “ambició municipal” en la Cultura « GRAMENET 2.0

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: