Mor Josep Pernau, mestre de periodistes


Josep Pernau i Jordi Corachán a Taüll.

He començat el dia amb una sotragada. M’he a saben-tat de la mor de Josep Pernau per una ex companya de la Secció d’Internacional de El Periódico, on vam ser companys –i amics– durant una vintena d’anys llargs. Els professionals de Catalunya Ràdio l’han definit com a un mestre de periodistes, un qualificatiu que sempre s’ho utilitza quan es mor un professional ja gran. Però en el cas de Josep Pernau, de 80 anys, és veritat, i tot el que es digui es poca cosa. Era un magnífic periodista, irònic i llest como una centella, i reflexiu i tendre quan calia. Com amic es trovaba entre la for i nata del millor. Així que la seva mort ha estat una pèssima noticia, la pitjor. Pernau era un mestre de mestres de periodistes.

Vam fer junts una de les seves darreres excursions a la muntanya. Vam anar a la Vall de Boi, al poblet de Durro, del que va ser mestre d’escola abans de dedicar-se en cos i ànima al periodisme més compromès. L’endemà, vem pujar al Parc Nacional d’Aigüestortes. Era l’any 2006 i ja començava a tenir alguns símptomes de Parkinson, però estava animadíssim, com ho ha estat sempre, fins al final. L’estimava.

Biografia del gran metre 

Segons informa El Periódico a la seva edició digital, diari on va col·laborar diàriament amb la columna Opus Mei, el reconegut periodista ha mort a la clínica Sagrada Família de Barcelona. En aquest rotatiu, Pernau hi va desenvolupar gran part de la seva trajectòria professional, quan es va incorporar als anys 80. Només va interrompre uns mesos la seva tasca a El Periódico en dirigir durant uns mesos l’edició en català del Diari de Barcelona fins que va acabar fent fallida a finals dels 80.

Josep Pernau era natural de Lleida, on va néixer el 1930, i va tenir una infantesa i adolescència marcada per la guerra, on va morir el seu pare en els bombardejos del 1937, i la postguerra. Va cursar els estudis de Periodisme a Barcelona, ciutat on va començar a donar les seves passes a nivell professional a El Correo Catalán. També col·labora amb el setmanari El Español i a finals dels 50 ho compagina amb altres publicacions del grup, com el setmanari El Paeo, la revista infantil El paseo infantil i El diario de la Feria.

El 1964 va deixar el Correo i es va incorporar com a redactor en cap del Tele Xpress, diari del qual en va idear el nom. El 1968 va deixar aquest rotatiu per fer-se càrrec del Diario Femenino, tot i que la iniciativa va tenir poc èxit. Al 1969 s’incorpora al Diari de Barcelona, el qual va dirigir a partir de l’estiu del 1974 fins al 1977, quan va ser cessat i va iniciar una nova etapa professional com a director de la revista Destino durant un any.

Al 1978, assumeix la direcció del setmanari Mundo i de Mundo Diario, del mateix grup, dos anys fins que va fer fallida. A partir d’aleshores, comença la seva etapa a El Periódico, on ha fet una columna diària titulada ‘Opus Mei’, una etapa que només va interrompre el 1987 per dirigir l’edició en català del Diari de Barcelona.

En l’apartat de televisió, Pernau va dirigir un documental a TVE commemoratiu dels 50 anys de l’esclat de la Guerra Civil’, amb Los niños del 36, en el qual diverses personalitats aborden els seus records d’infantesa durant el conflicte.

D’altra banda, entre 1991 i 1997 va ser degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya, període durant el qual es va aprovar el Codi Deontològic, començat per l’anterior junta presidida per Carles Sentís.

Anuncis

Quant a Jordi Corachán
Periodista

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: