17 pel·lícules competeixen en el Festival colomenc des Drets Humans

Per tercer any consecutiu es celebrarà el Festival Internacional de Cine de los Derechos Humanos de Santa Coloma. L’organització ha programat un total de 17 pel·lícules de producció independent, que es projectaran els propers dies 1, 2 i 3 de desembre a la Biblioteca Salvador Cabré de Singuerlín i al Centre de Recursos Juvenils Mas Fonollar. 

Un dels films, “Acampadasol”, està dedicat al moviment del 15M, i després de la seva projecció hi haurà un debat sobre el tema, on està prevista la presència de “indignats” que van acampar en Santa Coloma.

La regidora de Cultura, Petry Jiménez, ha informat que les pel·lícules es passaran en diversos centres escolars de Santa Coloma. “Els alumnes podran conversar amb els seus protagonista”, ha dit.

El director del Festival, Javier Luna, ha explicat que un dels objectius “és obrir una finestra des de Santa Coloma per veure el que succeeix al món i les moltes injustícies que hi ha”. Luna ha assenyalat que els directors de la majoria de les pel·lícules són europeus però els continguts són “principalment de països africans com Somàlia, Etiopia i Senegal”, encara que també d’altres llocs com Perú, Itàlia i, també, Espanya.

El Festival Internacional de Cine de los Derechos Humanos està organitzat per la Fundació Olof Palme, l’Associació Acció i Participació i l’Ajuntament de Santa Coloma.

Conferència sobre els Drets Humans avui

El grup promotor dels Debats SC 2011 va convidar en Miquel Àngel Essomba, director del Centre UNESCO de Catalunya i professor de la Universitat Autònoma, qui va aprofitar la “diagnosi” o reflexions prèvies que l’havíem facilitat -fruit d’un debat públic esdevingut unes setmanes abans al mateix espai- per aprofundir-hi i plantejar nous aspectes sobre el tema, informa Salva Redón.

La primera gran idea que establia la diagnosi és que la Declaració Universal dels Drets Humans  és una eina imprescindible de progrés, tot i que limitada perquè l’evolució històrica ha fet brollar noves realitats i necessitats no contemplades al text original. Essomba va recollir el guant i va al·legar que els principis de la Declaració beuen de l’esperit del Liberalisme, en tant que l’articulat planteja els Drets Humans com a drets individuals -hi comencen amb “Tota persona…”– en comptes de com a drets col·lectius. Els anomenats “Drets Humans emergents” o “Drets Humans de 3ª generació” (relatius a l’ecologisme, la democràcia participativa, la sobirania alimentària, etcètera) no hi són perquè són drets reivindicats en funció de noves circumstàncies, molt evidents arran de la Globalització, i de nous plantejaments ideològics. Si bé els drets humans no s’haurien de contradir els uns amb els altres, sí que els nous drets suposen un contrapunt als drets clàssics. En va posar exemples: La Declaració protegeix el dret a la propietat com a dret inviolable, però això es contradiu amb els que constituirien uns altres drets humans també inviolables: el dret col·lectiu a un desenvolupament sostenible, o el dret col·lectiu a viure en un entorn saludable. Dit d’una altra manera: no hauria de prevaldre el dret col·lectiu per sobre del dret individual a tenir tres cotxes i una mansió amb jardí i piscina privada?

La segona gran idea que Essomba va recollir i desenvolupar va ser la dels Drets Humans en un context de crisis econòmica. Potser la crisis ha contribuït a una frenada o una regressió en l’aplicació dels Drets Humans al món, però per al ponent aquesta involució es deu molt més a aspectes ideològics i simbòlics. Essomba va parlar de l’avenç cap a una societat més conservadora i menys solidària. La desigualtat esdevindria, així, un motiu de combat de màxima actualitat, però, en comptes de lluitar per disminuir-la, lluitem per mantenir-la. Els privilegiats pateixen per no perdre posicions d’avantatge, i obstaculitzaran les propostes d’avenç col·lectiu que facin trontollar el seu estatus. Retòricament ens va preguntar: Què està passant a Europa? La locomotora vol tirar o desfer-se dels vagons de cua? Què hi hauria al darrera de la reivindicació del concert econòmic?… La crisis és real, però els diners hi són igualment. On?… Tot plegat té un to de farsa teatral, algú està movent els fils mentre manipula al públic amb una trama esbiaixada.

Una tercera idea va referir-se a la necessitat d’una governança global. El document previ a la xerrada reivindicava la necessitat d’un nou Tribunal Internacional que vetllés per l’acompliment dels nous Drets Humans emergents. Essomba es va mostrar d’acord, però va advertir dels obstacles amb els que toparia qualsevol iniciativa en aquest sentit. Malgrat que se’n necessitin, el món no disposa d’organismes de governança col·lectiva, superadors dels vinculats als Estats clàssics. Aquests darrers han anat assumint la Declaració dels Drets Humans de 1848, però no garanteixen la incorporació de nous drets perquè l’organisme que els hauria de promoure, l’ONU, té un marge de maniobra molt limitat. La seva estructura està obsoleta, i les seves deficiències democràtiques afloren en assumptes com el de la incorporació de Palestina a la UNESCO i el consegüent vet econòmic dels EUA. Els tres poders clàssics de l’Estat no tenen referents globals, i els organismes internacionals que hi ha no són identificats ni reconeguts com a institucions capaces a data d’avui, sinó més aviat tendeixen a un més gran afebliment.

Finalment, Essomba va posar sobre la taula una hipòtesi que no s’incloïa en la diagnosi colomenca: La ideologia que millor sustentaria els Drets Humans avui i l’endemà seria la socialdemocràcia. Una idea que va argumentar abastament sense defugir polèmiques. Segons Essomba, la contraposició ideològica al neoliberalisme dominant és la socialdemocràcia. Però aquesta ideologia s’ha de refer si vol ser reconeguda com a alternativa. En el que ha estat una lluita pel poder, la pròpia socialdemocràcia s’ha cavat la tomba en renunciar a fer bandera dels valors que l’haurien d’identificar. Els partits socialdemòcrates no han gosat afrontar els debats clau amb voluntat superadora, creativa i innovadora. Al contrari, s’han amotllat al discurs conservador i populista del gust de les societats opulentes occidentals. Aquesta contradicció de base ha estat aprofitada per les forces neoliberals per fer bandera de les limitacions de l’adversari. La percepció pública és la de que tots els polítics són iguals, però el bloc de la dreta guanyaria en coherència. L’esquerra viu una crisis perquè els valors que l’haurien de sustentar estan en crisis, una evidència de la que no hauria de defugir, ans el contrari.

L’acte va permetre que hi haguessin algunes intervencions finals des del públic. Una reflexió sobre  el paper de l’esquerra va permetre a Essomba reblar el clau. Segons ell, quan l’esquerra està a l’oposició es conforma amb la crítica a la dreta en comptes de plantejar alternatives de fons. D’aquí que també hi hagi una crisis de credibilitat que es podria observar en la baixa estima que se sent pels sindicats, per exemple. En resposta apareixen moviments com el del 15-M, que si bé són altament positius, no ens haurien de fer perdre de vista que són heterogenis, espontanis i imprevisibles.

La sessió va ser viscuda amb molt d’interès i, en conjunt, les reflexions exposades van ser molt ben rebudes, convidant i estimulant posteriors debats.

Anuncis

Quant a Jordi Corachán
Periodista

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: