Les urgències dels llenguatges

ARTICLE D’OPINIÓ

  • Josep Maria Cortès, professor d’Economia, analitza les complexes relacions entre les diferents institucions que integren la Fundació de l’Hospital de l’Esperit Sant

Tothom sap que l’ésser humà té el do de la paraula. I amb la paraula ens fem persones. Fins i tot estem admirats de la força de la paraula perquè és l’arma més potent per canviar el món. Aprofitant l’avinentesa, l’evangeli, no és res més que un missatge, un conjunt de paraules, a igual que un exercit, per anunciar un món millor. A vegades el “camp de batalla” posa en evidència que les paraules no tenen prou força, ja que la diferencia rau en els llenguatges. Un petit detall; llenguatge ve de llengua, òrgan vital, per articular la parla. Encara que ja sabem que tots utilitzem uns codis concrets, entre ells la parla, per fer-nos veure com a diferents. I així és la societat, la vida comú i la vida en comú,  on cadascú amb la seva partitura interpreta un llenguatge a igual que una melodia. Un exemple: quan escoltem i sentim els Recitatius de Bach o el Gloria de Vivaldi quedem admirats, perquè el cor, malgrat les paraules i partitures diferents, tots entonen el mateix llenguatge. La paraula forma part del llenguatge, en tant això no és obstacle per trobar aquells “significats” coincidents. Com he dit alguna vegada en les “àgores virtuals” els llenguatges estan condicionats pels escenaris, on cadascú, a vegades a contracor, ha de representar un paper. Això no és obstacle perquè no hagi coincidència ètica amb l’altre personatge, que també, com molts d’altres, formen part de la representació. I com és habitual en la dramatúrgia hi ha personatges principals i d’altres de secundaris, on cada u utilitza el seu codi, el seu llenguatge diferent.

Dit això, transcric les paraules d’un dels nostres personatges principals -dit sigui de pas, que a mi m’agrada molt- el qual sentencià: “parlem llenguatges diferents”. Òbviament que els hem de parlar, els llenguatges diferents, només faltaria. L’alcaldia parla el seu llenguatge, com també el Patronat de Fundació de l’Esperit Sant, parla el seu. I la Conselleria de Salut també en té un. Però tots cantem en el mateix cor,  encara que la Conselleria de Salut, ara desafini; deixeu-me fer safareig; “no són els millors”. Els millors són aquells que, malgrat tot, malden en trobar solucions òptimes. L’alcaldia, sens cap mena de dubte, representa el ciutadà; ens ha d’escoltar, ens ha de parlar, ens ha de dir, el que es pot fer i el que no es pot fer; que la política sanitària no és competència dels ajuntaments, sinó de qui governa la Generalitat. 

Ara bé, no s’han de confondre els llenguatges. L’Ajuntament com ajuntament parla el seu davant una problemàtica que no és causada directament pel Patronat, que té el seu  propi llenguatge, sinó per la Conselleria que en parla un altre. La Conselleria per mitjà del CatSalut és el client que aporta el noranta-vuit per cent dels ingressos de l’hospital per un sistema que s’anomena de “compra en base poblacional”. L’hospital per aconseguir la seva viabilitat s’adapta a les  demandes del seu client, una d’elles és acreditar-se per formar part de la XHUP (Xarxa d’Hospitals d’Utilització Pública) no tots els hospitals privats assoleixen aquesta exigència. En canvi el “nostre” hospital la té. L’Hospital de l’Esperit Sant és un hospital privat fundat el 1917 pel rector de Sant Adrià del Besòs, mossèn Josep Pons i Rabadà, i el doctor Jordi Anguera i Cailà per atendre els malalts tuberculosos. És part de la història, d’aquests últims noranta anys, del municipi. I no és fins el 2007 que es posa en evidència l’esforç amb la inauguració de l’actual edifici, amb la posada en marxa en un pla d’equipaments, entre d’altres, i l’adaptació del estatuts de la fundació el 2008. Sens dubte un gran projecte que es fa realitat.

El Patronat és un òrgan col·legiat que representa la Fundació Privada de l’Esperit Sant propietari de l’Hospital. Organitzat jeràrquicament, per dotze persones físiques distribuïdes segons l’agent social que representen: dos designats per l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet; quatre per l’Arquebisbat de Barcelona; dos designats per la Conselleria de Salut de la Generalitat de Catalunya; quatre patrons representatius de la societat civil de reconeguda vàlua humana i professional, elegits per cooptació, que visquin dins de l’àrea d’influència de l’hospital. La tasca de la Fundació per mitjà del seu patronat és vetllar pel bon funcionament de l’Hospital de l’Esperit Sant en dos àmbits bàsics: projecte assistencial fundamentat en l’humanisme cristià i prestació de serveis sanitaris en l’àmbit social, la docència i la investigació. És a dir, vetllar per la qualitat en la prestació del servei sanitari  i  possibilitar el desenvolupament professional dels seus membres. Malgrat els llenguatges diferents, cada un dels patrons per responsabilitat social i de manera generosa, se coresforça per trobar “punts de coincidència” per orientar en el rumb més adequat el projecte fundacional de l’hospital, en relació a les circumstàncies de cada moment.

Ara, les circumstàncies, però sobretot el model sanitari de l’actual conselleria, amb el seu conseller al capdavant, ex-director de la patronal hospitalària la “Unió Catalana d’Hospitals” és partidari de modificar-lo pel cost que suposa mantenir-lo, en tant insisteix, el valor que té el sistema sanitari com a servei públic.* El cap visible de la conselleria de salut, aposta per un model de cost abans que un de servei. L’efecte directe de la política sanitària de l’actual conseller: una disminució d’un 9 per cent dels ingressos del nostre hospital. El llenguatge de la gerència és salvar l’hospital abans de declarar-lo en fallida tècnica, i trobar l’equilibri entre els dos pols, en principi, oposats: la qualitat de servei amb uns recursos minvats.  En tant que, el model sanitari de servei és el que preval amb el vist-i-plau del Patronat. Arribats fins aquest punt, el tactisme polític té el seu propi llenguatge, que no s’ha de confondre amb el del patronat, encara que els agents coincideixin, els personatges no, ja que l’escenari és un altre. I compte amb els personatges secundaris. Un bon personatge secundari revitalitza la interpretació del principal, però també, una mala interpretació pot enfonsar-lo.

Josep Mª Cortès Martí


*Dossier Econòmic de Catalunya, 1-7 d’octubre, p. 20.

Anuncis

Quant a Jordi Corachán
Periodista

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: