La política honesta serveix per canviar el món

ARTICLE D’OPINIÓ DE JOSEP MARIA CORTÈS

L’encertada conferència de Miquel Iceta dins de l’Espai Obert, sobre les eleccions a president, ara el socialista François Hollande, es pot extreure’n, entre altres, el mestratge d’un polític quasi oblidat, Pierre Mendes-France. La seva lliçó ens ajudaria a sortir-nos de l’actual situació. El 1944, Mendes-France, participa activament, a la ciutat de Bretton Woods, en la constitució del Banc Internacional de Reconstrucció, amb l’objectiu prioritari d’ajudar els països endeutats per la II Guerra Mundial. 

A Bretton Woods, va fer amistat amb Lord Keynes, que representava Gran Bretanya. Mendes admirador de la “Teoria General” de Keynes, està al seu costat en la defensa d’un sistema monetari equilibrat, ja què el sistema monetari internacional definit pels nord-americans, perjudicaria encara més els països endeutats per la II Guerra Mundial, (fixeu-vos-hi en el paral·lelisme d’avui) conscients de què una societat sobreendeutada sense cap mena d’ajut, minses possibilitats de creixement té, amb tot el que això pot suposar de trecament social i de radicalització política (Recordem-nos del nostre veí Grècia, també ens pot passar a nosaltres?)

Però res va afeblir el gegant dels EUA. Ni Keynes ni Mendes, van poder impedir l’establiment del monopoli nord-americà (la batalla financera actual, és això una guerra pel domini del mercat financer, els nord-americans amb els seus legionaris financers, diguem-ne les agències de qualificació, ja els hi va bé un euro pel terra). No obstant van ser altres delegacions, entre elles Amèrica Llatina, que van aixecar la veu, i van parlar, no només de “reconstrucció”, primer objectiu del Banc Mundial, sinó també de “desenvolupament”, cosa que condueix a la creació del Banc Banc Internacional de Reconstrucció i Foment (BIRF), organisme que encara avui forma part del Banc Mundial amb l’objectiu bàsic d’ajudar projectes de desenvolupament. De passada, Pierre Mendes-France també formà part del consell d’administració del Fons Monetari, conegut FMI, fins a la seva dimissió el 1947, Institució financera que encara s’encarrega de reequilibrar les balances de pagament.

Quina lliçó ens dóna Pierre Mendes-France, aprofitant l’avinentesa de tant encertada conferència? la política honesta serveix per canviar el món i dic honesta, en el sentit que la creació de les desigualtats per enriquir un pocs suposa una gran irresponsabilitat. La situació actual, molt greu, necessita un canvi d’orientació per no caure a l’abisme. Segurament, Espanya se’n sortiria si el Banc Europeu, fes de banc central, comprant deute, ja que donaria confiança al sistema monetari decidit “políticament” per la CEE. Ara bé, hi un impediment que no és menor, la CEE no és sobirana en el sentit tradicional del terme, no és un estat, per tant l’euro com a moneda no té el suport sobirà com el té dòlar, i el seu dia la pesseta, el franc, el marc (ara parlant del marc, pensem que Alemanya ha tornat no fa massa temps l’endeutament que li va suposar la I Guerra mundial, causa principal de la segona) En definitiva, sense perdre la confiança, podem sortir-nos-en sempre que el Banc Central Europeu, actuí com a tal, i això vol dir decisió política, o sia política econòmica.

En cas contrari, i això només és una opinió com a moltes, si no s’actua des d’Europa que mana, el millor crec que seria sortir de l’euro i tornar al maravedí -una altra decisió política amb grans conseqüències econòmiques- ja que l’euro seria més fals que un ”duro sevillano”. Fins el punt de decidir canviar de socis; en lloc dels veïns l’Europa rica del nord, pels veïns mediterranis, com a lloc de confluència natural (en Pasqual Maragall en va fer una temptativa) amb unes cultures les quals, el seu substrat cultural ens són molt més properes del que ens pensem a simple vista. No dic països, ni estats. Però tots els coneixem força bé. Encara que, de ben segur, ho passaríem molt, però molt malament per un temps, fins i tot anys, (l’OTAN ens posaria tancs a les fronteres i ens boicotejarien el comerç) però ens en sortiríem, de ben segur; això sí, ens hauríem d’oblidar de l’Audi, i canviar-lo pels nostrats motocarros, com aquell de Plácido, de la pel·lícula de García-Berlanga. És una broma, però no podem arraconar la mèmoria històrica, hem de ser conscients d’on venim i fins on hem arribat, per decisió política, i per tant, ara, és un bon moment per recordar el mestratge de Pierre Mendes-France.

Anuncis

Quant a Jordi Corachán
Periodista

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: