L’economia de la pirateria i de la por

ARTICLE D’OPINIÓ DE JOSEP MARIA CORTÈS

Avui estem veient i vivint una experiència històrica sense parangó. Entenent l’expressió “avui” el que està succeint aquests últims vint anys, més aviat trenta, però de manera molt perceptible des de 2007. Encara que l’operació “democràcia segrestada” comença amb l’elecció de Margaret Tatcher (1979) i una mica més tard amb l’elecció de Ronald Reagan (1981). 

Tatcher i Reagan són dos representants excelsos dels eufemismes de la desnormativització pública i la desregulació dels mercats, igual que la Santa Croada, el seu Sant Greal és imposar de manera lenta però sense pausa “el seu” model de societat. Model que s’apropa més aviat al caos selvàtic que a l’ordre il.lustrat. Dit sigui de pas i per evitar errors d’interpretació, poc té a veure amb el darwinisme social, on es parla d’adaptació i no de depredació, línia de pensament molt més voltada a l’aristòcrata Herbert Spencer que al professor Charles Darwin. Una ètica que als països del meridià europeu de tall llatí i també els de matriu germànica, encara que en menor mesura, ens ve sobreposada per l’imperi capitalista d’índole anglo-saxó. La caiguda del mur de Berlín, com a símbol que només existeix un “sol” model de societat -el seu model- i la desarticulació dels moviments d’alliberament nacional irlandès i basc, i l’excusa de la seguretat que provoca l’atemptat de l’11-S, va aplanant el camí perquè la croada vagi imposant el seu credo i obtenir el seu desitjat Greal.

Un credo que comença ja als anys cinquanta-seixanta del segle XX a la Universitat de Chicago amb la doctrina econòmica que eufemística-ment es pot resumir com Capitalisme i llibertat d’elecció, encapçalada per l’economista d’origen jueu Milton Friedman, professor de l’esmentada Universitat. Doctrina que va guanyant adeptes per mitjà de la literatura managerial dels anys setanta, literatura que s’imparteix com a ciència de gestió a les “prestigioses” escoles de negocis i algunes universitats privades, com la de Chicago, a partir dels anys vuitanta, a la de Chicago abans, i que s’imposa com a discurs en els mitjans de comunicació als anys noranta del segle XX, i ja avui absolutament “normalitzat”. El bon funcionament emissió-recepció, fa que l’opinió pública en parli, alhora, amb el mateix instrumental d’abducció que una secta, va fent més adeptes, sobretot dins de les files ideològiques més conservadores i ara ja no tant, a la causa del seu “capitalisme desorganitzat”, selvàtic si es vol, expressió més vuitcentista i literària, amb els ulls posats al seu Greal: la llibertat de mercat.

Avui es veu, ja amb tota normalitat, que hi hagi una des-regulació del mercat de capitals on qualsevol, qualsevol que sigui acceptat, pot entrar en el Casino mundial. Un tipus de casino on el crupier pot “crear” diners, és a dir fabricar-los, o sigui al casino se li dóna la facultat de “privatitzar” l’emissió de diners, a càrrec de l’estat nacional. Sens dubte, aquest “nou estat” de coses provoca una descomposició de l’ordre mundial fins avui conegut. Abans els diners eren creats per un estat “nacional” mitjançant el seu banc central i la seva solidesa es fonamentava en l’autoritat legitimada per aquell que representava i ostentava el poder públic, alhora que es comptabilitzava la seva capacitat potencial de crear riquesa mitjançant el treball nacional.

No obstant aquesta manera d’entendre el capitalisme i el mercat fent una il•lació amb la llibertat d’elecció, presenta esquerdes.

Primer de tot: aquesta perspectiva, perquè diguem-ho clar, només és una visió i tant legítima o il.legítima com les altres, és una interpretació esbiaixada que defèn un model determinat d’ordre social, no dic de societat, ja que aquesta doctrina un dels seus axiomes és afirmar que la societat no existeix. Òbviament, això no és res més que un dogma elevat a axioma científic per justificar una sèrie d’actuacions per part d’un poder determinat.

Segon: encara que alguns dels seus coreligionaris defenguin a “capa i espasa”, com les croades, que ètica i economia no són el mateix, darrera s’amaga una interpretació molt concreta de la naturalesa humana i del fet econòmic. Per ells, com ja he dit, no existeix la societat, sinó que és un conjunt d’individus “lliures” amb interessos molt concrets que el mercat ha de permetre realitzar-los sense cap mena d’impediment (un altre axioma). Sens dubte és una ètica molt de concreta d’entendre el funcionament de la societat. Crec que aquestes alçades ningú pot negar que les maneres de pensar (ètica) construeixen la nostra realitat social i de retop la manera d’entendre el mercat (economia).

Tercer: confondre des-regulació amb llibertat, és a dir, inexistència normativa és una fal•làcia. Hi ha una normativa molt concreta, amb una intencionalitat molt ben definida que és l’acumulació de capital per part dels individus que “lluiten” en el mercat independentment del mitjà que s’utilitzi (un axioma més). Per tant, aquí ens trobem altra vegada amb una ètica molt ben definida, la “racionalitat” del mitjans no assegura la “racionalitat” dels objectius (Max Weber). Això vol dir que pels “des-reguladors” per anomenar-los d’alguna manera, el fer prioritari és fer diners independent de les conseqüències, alhora que construeixen, per mitjà de la compra de sobirania, les seves pròpies “regles” de joc. Malauradament tenim exemples molt propers d’aquesta manera d’actuar: les dictadures de Xile i d’Argentina, però també Grècia, són una petita provatura del seu model abans d’aplicar-ho a nivell mundial, perdoneu “global”.

Quart: per aplanar el camí de la croada “des-reguladora” per assolir el seu anel.lat Sant Greal, es fan servir d’un mitjà molt antic: la por. Tenir espentada a la població. Tenir-nos atemorits afavoreix l’extensió del seu “credo”, sigui per mitjà de l’amenaça (acomiadament), sigui per mitjà de l’estigmatització (criminalitzar), fins i tot, el càstig físic (els anti-avalots) i ja diguem el segresta-ment de la democràcia, amb un estat de poder que no hagi de donar explicacions (assassinat). Tenim exemples amb diferents nivells de “tensionament” i tolerància (rescat de Grècia fins la guerra de l’Irak, passant per la dictadures abans esmentades)

I ja per acabar, aquesta reflexió, tan legítima com les diuen el contrari, a mi em sembla que sense norma, sense regles de joc, no hi ha capitalisme, entenent-ho com una forma d’acumular, legítima, però respectant l’equilibri del bé general. El capitalisme per sobreviure necessita seguretat i unes regles de joc compartides. Una altra cosa és pirateria.

Cliqueu aquí per llegir més articles de Josep Maria Cortès

Anuncis

Quant a Jordi Corachán
Periodista

One Response to L’economia de la pirateria i de la por

  1. Montserrat says:

    Per tenir espantada a la població, els governs compten amb un altre aliat: la ignorància del poble. Doncs com es possible que encara sentim veus que defensin les retallades en sanitat, educació i seguretat (els grans tres pilars de la nostra societat) i no s’exigeixi la supressió immediata del malbaratament que suposa tenir consells comarcals, mancomunitats, consorcis, mini-ajuntaments i altres ens públics amb competències moltes vegades totalment opaques?

    La modernització i reforma de l’ administració pública a Catalunya s’ha de sustentar en
    quatre grans principis rectors: simplificació, eficiència, subsidiarietat i responsabilitat.

    Les retallades que veiem no estan adreçades a un canvi de paradigma sinó que són per a perpetuar un model institucional basat en institucions inútils per satisfer necessitats fictícies i perpetuar com molt bé dius aquest “capitalisme desorganitzat”.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: