Democràcia segrestada

 ARTÍCLE D’OPINIÓ DE JOSEP MARIA CORTÈS

Ara, tal com es veu, els antics estats nacionals, venen la seva autoritat, la seva legitimitat, i el que és més important venen la seva sobirania, per recaptar fons “públics”: demanar crèdit a determinades “agències” financeres privades d’estratègia global, per portar a terme projectes nacionals que els polítics ens “venen” dins del joc democràtic. 

 

Ara els bancs centrals europeus, diguem el Banc d’Espanya, no emeten moneda sobirana com es feia anteriorment, sinó que compleixen els criteris de política monetària i emissió imposats pel Banc Central Europeu.

La moneda europea, l’Euro, no és sobirana, en el sentit tradicional del terme. En certa mesura és un nou invent europeu, doncs recau sobre sobiranies independents de cadascun dels estats que formen la Comunitat Europea. Estats sobirans europeus amb interessos molt concrets i moltes vegades divergents entre ells. I aquesta situació explica en gran mesurada la debilitat de la moneda europea comuna potenciant, no sé si intencionadament, crec que si, als “casinos” financers internacionals. Donant-los, regalant-los, la competència “sobirana” d’emissió mitjançant préstecs que sol•liciten els estats, europeus en el nostre cas, per realitzar els seus projectes d’inversió nacional, ja que el Banc Central Europeu, no exerceix com a tal, com a banc central.

Això vol dir, que l’estat sobirà creditor ha venut part de la seva sobirania a les agències financeres privades, les quals especulen amb la probabilitat de tornada del préstec. Per a elles inversió de tipus especulatiu. Quan menor és la probabilitat de tornada del préstec per part de l’estat creditor, major és l’interès, pel risc que això comporta d’impagament, però més atractiu és per a l’especulador, inversor si escau. Dita inversora pot revendre el préstec sobirà a un altre inversor sempre que l’interès sigui atractiu als mercats en relació al risc. Aquesta operació de compra-venda pot anar repetint-se, però sempre a major interès. En certa mesura és la mateixa actitud que un jugador de casino.

Aquí, a nivell regional, tenim un petit símptoma d’aquest nou capitalisme de casino totalment des-regulat. Euro-Vegas, agència global de l’especulació legalitzada, no deixa de ser un trist exemple de com es “privatitzen” les lleis i ens dóna el pèssim honor i el mal privilegi d’estar en la llotja, davant de l’escenari, veient com les elits regionals, algunes d’elles propietàries de les parcel•les, interpreten la baralla de la requalificació, per tenir el seu propi casino. En fi, coses de la vida local.

Però d’altra banda, hi ha el model de societat que algunes elits de caràcter global s’esforcen a imposar. Un model depredador, tal com s’ha dit anteriorment, on l’Estat, garant del pacte social entre les classes socials i mecanisme de redistribució de la riquesa, sigui mínim o inexistent i en tot cas reconvertint-ho en un estat policial (tristament a Catalunya, també la Comunitat de Madrid i la de València, tenim exemples d’aquest nou estat de coses, la conselleria d’interior de l’actual govern català criminalitza determinats sectors de la societat que vagin en contra del seu model de societat).
L’abducció per part la “secta” global, elit financera si es desitja, als polítics regionals es fa més que palès i palpable per les polítiques de des-normativització i des-regularització que obliguen a complir a la població nacional privatitzant-los els seus drets socials. Regalant-los a determinades institucions privades de molt foscos interessos (una altra vegada un trist exemple: la política sanitària de la Generalitat de Catalunya) amb la promesa de beneficis “privatitzats” amb un dret social. Sens dubte estem vivint una experiència que segurament no s’ha donat des de la caiguda de l’imperi romà, el segrest de la democràcia i l’empobriment de la majoria.

No voldria acabar aquest petita reflexió d’un humil professor, però molt humil, i traient com sempre les lliçons que ens dóna la lectura, l’estudi, l’observació, la contrastació i la reflexió. Reprenent l’últim paràgraf, tres són els efectes directes del nou ordre mundial a la meva manera de veure:

Primer: el canvi de monetització (el pas de la pesseta a l’euro) ha provocat un polarització en la distribució de la riquesa: els preus dels béns i serveis han pujat el triple respecte als increments salarials. Dit planament, com sempre: els rics ho són més alhora que en són menys, i els pobres ho són mes ensems són molts més.

Segon: l’enriquiment d’uns pocs, provoca la creació d’una elit que imposa els seus interessos respecte a l’interès de la majoria. Encara que entrin en el “joc” democràtic compren als interlocutors perquè aprovin determinades normes que els afavoreixin, és a dir, es privatitza el procés d’aprovació normatiu. Dit d’una altra manera l’economia preval davant el polític.

Tercer: a majors diferències socials, les societats es tornen més inestables, i sorgeixen amb més facilitat conats de violència de carrer. Això comporta que justifiqui amb tota normalitat un estat policial que salvaguardi les diferències socials, perquè els rics puguin presumir sense pudor i els pobres siguin arrestats sense contemplació.

En definitiva, no sé si afirmar que estem vivint un context que sembla orientar-se a un futur absolutament al costat oposat de les idíl•liques Ítaques vuitcentistes. La iconografia de mitjans del segle XX, molt ben escenografia-des ha construït unes contra-utopies d’un futur apocalíptic; “Blade Runner”: una societat policial, absolutament atomitzada i controlada per només un imperi industrial; o en tot cas, un futur apocalíptic caracteritzat per la privatització de la violència com va ser en el seu moment “Mad Max”.

I ja per acabar, com a corol•lari, més doctrinal i acadèmic, estem vivint un neo-fordisme, interpretant-ho com una estandardització en els formats lingüístics i la vegada de pensament. És probable que hi hagi certs paral•lelismes amb la Galilea de fa dues mil anys, totalment hel•lenitzada (ara anglófonitzats) i romanitzada (diguem nord-americanitzats) on la pagesia es va endeutar (hipoteques) i va vendre les seves terres (habitatge) per pagar els tributs (retorn del préstec) a una elit imperial (global).

Josep Mª. Cortès Martí

Anuncis

Quant a Jordi Corachán
Periodista

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: